Requiem for a Fish

A casa hi ha una porta tancada sota clau. Mai no l'havia vista i tanmateix sabia que existia, que era sempre allà, al racó de l'aspiradora, la planxa, i el bany petit i brut. Avui ha arribat la Carla i ha decidit aclarir-me el misteri. Obre el pany. Traspasso el llindar. Entro en una sala, una espècie d'aquàrium tropical: arbustos tropicals, aire tropical, calor tropical. El sostre és fosc i baix. Hi ha estanys plens de peixos irisats a banda i banda d'un caminet que duu fins la terrassa. Les fulles gegants de les plantes tropicals cauen sobre les basses; els peixos, de sobte, són voladors.
Avanço fins la terrassa, veig la piscina, però una marquesina de vidre molt fi ens priva d'arribar-hi. Hi ha un cavallet de plàstic flotant, i unes tombones a la gespa dels voltants
Wow, I didn't know we had these things home...
Of course! Why d'you think you're paying that much, then?
Yeah... But is that ours?
Sure. Not the pool, though.

I avui el peix ja és mort.

Requiescat In Pace, Weezy The Fish

perquè és en dies com avui,

en què el món sencer segueix cridant i s'ofega en un mar de new york times
en què tothom vomita a la tassa del vàter, i després no tira la cadena
en què les galetes eren obertes -- quin fàstic, ara vés a reclamar
en què un empire state building s'ha ficat dins la pica
en què el congelador es transvesteix de nevera
en què entro al bus i se'm taquen els texans
en què no vull llegir, sinó escoltar
en què el cansament preval
sí, en què buufffff però

és en dies així

que no pos-posposo
que obro la finestra de bat a bat
que veig les cortines inflar-se i voleiar suaus
que no em sento pesar
que el boomerang s'encalla entre les branques, i dotzenes de merles s'apleguen al seu voltant
que sospiro alleugerida
que la llum es pot tocar
que que bé estar viva
que que bé poder parlar
que, oi tant, menjaria pipes amb arrogància, si en tingués
que el vent bufa amb més força, però tan càlid com abans
que em poso ulleres de sol i estiro les cames al sofà
que entro en mode on

que la primavera fa toc-toc
hola de nou
t'esperava
no te n'aniràs, oi?

que em creixen arrels dels peus
que em sento d'aquí
que sí, som únicament

a les 00:10

Una faldilla tropical. Té propietari; bé, no, propietària. És de color de la Bella Dorment. Bé, no, de color de la Bella i la Bèstia i textura de globus. Ella té un ull negre i l'altre blau. No sap ensenyar; ha d'obrir les portes del metro. No sap ensenyar a la gent que cal esperar el senyal acústic. Què fa? Suda, i es posa en plan amateur.

Marina's dream narrated thanks to Eulalia's information gathering.

En què pensem quan dormim?

...

Roar Roar!
M'acabo de menjar un iogurt. Era activia. Danone. No sé si hauré contribuït que algú mori en aquest món. En tot cas, jo no sóc cristiana. L'encarnació me la porta fluixa, m'enteneu oi? Sóc culpable del que passa a les antípodes d'aquí?
Unes quantes cerveses, taxa elevada d'alcohol en sang, tens foc?, em dic Fulanita, vius sol? I un somier que es mou estressat. És de veritat això?
En fi, señores, seguirem, cada dia igual. És l'etern retorn...

Refracció

-T'agrada la pluja?
Trigues molt a respondre la meva pregunta. Jo ja corro cap a sota de la cortina d'aigua. Les gotetes són poesia musical. Tot es reviscola sota la pluja. El verd és més verd.
Cansada d'esperar, engego:
-A tu el que et passa és que no et vols mullar!
És la veritat més contundent que m'ha sortit dels llavis en molts mesos: tu mai no t'has volgut mullar.
Punt i a part.