Roar Roar!
M'acabo de menjar un iogurt. Era activia. Danone. No sé si hauré contribuït que algú mori en aquest món. En tot cas, jo no sóc cristiana. L'encarnació me la porta fluixa, m'enteneu oi? Sóc culpable del que passa a les antípodes d'aquí?
Unes quantes cerveses, taxa elevada d'alcohol en sang, tens foc?, em dic Fulanita, vius sol? I un somier que es mou estressat. És de veritat això?
En fi, señores, seguirem, cada dia igual. És l'etern retorn...

Refracció

-T'agrada la pluja?
Trigues molt a respondre la meva pregunta. Jo ja corro cap a sota de la cortina d'aigua. Les gotetes són poesia musical. Tot es reviscola sota la pluja. El verd és més verd.
Cansada d'esperar, engego:
-A tu el que et passa és que no et vols mullar!
És la veritat més contundent que m'ha sortit dels llavis en molts mesos: tu mai no t'has volgut mullar.
Punt i a part.

miss stropy

Are we going to be able?

El "Domingueru"

Fa uns dies vaig dir adéu a l'estiu des de Sant Pol de Mar. Havent sopat a casa d'una bona amiga i tot compartint una sobretaula d'estil nostrat, va sorgir la fascinant història del "Domingueru".
Cada onze de setembre, per celebrar que s'acaba la temporada turística i que Sant Pol recupera la seva condició de poble pels vilatans, una comissió de veïns s'encarrega de fabricar un ninot ben gros, com un Carnestoltes.
El ninot és degudament vestit, sense oblidar el para-sol, les bermudes i les xancletes que caracteritzen la classe "dominguera". En acabat, se li compra un bitllet d'anada a Barcelona, se l'introdueix dins el primer vagó d'un tren de rodalies de la Renfe, i se l'acomiada alegrement.
Es diu que el ninot viatja minuts i minuts, provocant la sopresa i incredulitat de més d'un passatger despistat. La seva condició d'ésser inert l'incita a acompanyar el tren fins a les cotxeres de l'Hospitalet. Allà, una senyora de la neteja té la paciència de fer-li la cort: l'agafa, el baixa del tren i decideix sobre el seu destí.
Hi ha qui diu que els de l'Hospitalet tenen un museu underground ple de ninots "Dominguerus". Altres -entre els quals em compto- creiem que el pobre ninot aterra a la primera paperera de l'andana de la trista cotxera. Més sol que un mussol.

notes d'obertura

Doncs sí, he inaugurat un blog, o un bloc. Ja veurem si no mor d'inanició durant els pròxims mesos. No pretenc fer cap redactat pompós -estic saturada d'aquest lexema; me l'he de menjar cada dia quan surto del metro a les vuit i mitja del matí a la parada de Ciutadella Vila Olímpica- per donar-me la benvinguda. Simplement, dir que m'agrada el "verd, verd, verd és tot el que jo tinc". I que els bròquils són hortalisses fascinants, des de moltes perspectives:

• Per la seva tonalitat.

• Per la seva forma, que rememora els barrets cònics de les dolentes atractives i seductores de les pelis de Walt Disney -vegi's la Bella Dorment-. També són anàlegs a les espirals còsmiques dels mites arcaics. I són boscos invertits de galetes de gelat.
  

• Per últim -sóc conscient que és una paranoia neuròtica meva- és una verdura que quan evoco mentalment em remet l'oració del Pare Nostre. Ergo Déu és el Bròquil Suprem.

Una salutació a tothom!