perquè és en dies com avui,

en què el món sencer segueix cridant i s'ofega en un mar de new york times
en què tothom vomita a la tassa del vàter, i després no tira la cadena
en què les galetes eren obertes -- quin fàstic, ara vés a reclamar
en què un empire state building s'ha ficat dins la pica
en què el congelador es transvesteix de nevera
en què entro al bus i se'm taquen els texans
en què no vull llegir, sinó escoltar
en què el cansament preval
sí, en què buufffff però

és en dies així

que no pos-posposo
que obro la finestra de bat a bat
que veig les cortines inflar-se i voleiar suaus
que no em sento pesar
que el boomerang s'encalla entre les branques, i dotzenes de merles s'apleguen al seu voltant
que sospiro alleugerida
que la llum es pot tocar
que que bé estar viva
que que bé poder parlar
que, oi tant, menjaria pipes amb arrogància, si en tingués
que el vent bufa amb més força, però tan càlid com abans
que em poso ulleres de sol i estiro les cames al sofà
que entro en mode on

que la primavera fa toc-toc
hola de nou
t'esperava
no te n'aniràs, oi?

que em creixen arrels dels peus
que em sento d'aquí
que sí, som únicament